MORIR A RAVENSBRÜCK
El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint
El seu plany es perd per sempre.
El camp era un glop de nit
Al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.
La Coloma que la sent
A poc a poc s’hi arrossega.
Diu mestres l’estreny ben fort
dolços mots a cau d’orella.
El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny...
Així canta la Marina Rossell a les dones que les van portar a Ravensbrück, camp d’extermini internacional per a dones.
Després de llargs mesos de presó, de tortures viscudes en uns terribles interrogatoris i els cinc corresponents dies de viatge amb tren, s’arribava a la mort. En uns minuts la boca de l’infern de Ravensbrück tancaria les portes i s’apoderaria amb el seu engranatge fatal de dones heroiques que aviat serien cendres.
A Ravensbrück els carrers eren negres, les barraques verd fosc amb sostres negres, el cel de plom amb innumerables corbs atrets per l’olor a carn cremada. Per la xemeneia dels quatre forns crematoris sortia una gran fumarada i flamarades de mil colors. Ja no hi havia escapatòria era el final després de lluitar per sobreviure i perdre-ho tot.
