SANDÀLIES D'ESCUMA L'ALGUER

LA NOVA CANÇÓ - ELS SETZE JUTGES

LA NOVA CANÇÓ, LA VEU D'UN POBLE

Un moviment que va modernitzar aquest gènere musical al nostre país amb una importància cabdal tant des de l'àmbit artístic com de la defensa de la llengüa catalana.

L'auge de la Nova Cançó va sorgir dels cantautors catalans: "ELS SETZE JUTGES". El seu propósit va ser que la gent sentís com a seves aquelles cançons i que entressin a les seves vides. Aconseguint que la gent a més de cantarles, pogués xiular-les o cantussejar-les.

Unes veus més formades en la consciència política i social que no pas en el cant que sentissin sota el seus peus, la seguretat que dóna trepitjar terra ferma amb una música que contribuia a dignificar i projectar els seus pensaments en forma de cançons.

Els textos s'havien d'escriure en català. La música era el vehicle per explicar una història. Les lletres de les cançons eren l'aspecte prioritari. No es tractava de recitar versos de Papasseit o Carner sinó de convertir-los en cançó.

La improvisació s'havia d'entendre com una assistència determinant perquè la composició puguès transmetre vitalitat i quotidianitat, per molt que es planifiqués la vida sempre podien aparèixer imprevistos.

La música té un gran poder d'evocació que et trasl.lada a una època, un record, una emoció, una vivència... com també ho pot fer una novel.la, un quadre o un perfum.

VIRGINIA WOOLF - SEGLE XIX

VIRGINIA WOOLF – SEGLE XIX

Virginia Woolf opina a través de Jane Eyre, la famosa obra de Charlotte Brontë.

La Jane sovint sortia al balcó i mirava per sobre dels camps i sospirava...

Sospirava per tenir un poder de visió que sobrepassés aquells límits; que arribés fins al món actiu, les ciutats, les regions plenes de vida de les quals havia sentit parlar, però que mai no havia vist, més contacte amb gent de la seva espècie, tracte amb una varietat de caràcters més gran del que tenia al seu abast...

Virginia Woolf ens expressa a través del sospir de Jane que tant a l’autora com a Jane, tot els hi va ser negat.

DONA

Com el dia 8 de març va ser el dia internacional de la dona, vull parlar d'una dona que mica en mica vaig descobrint: MARIA MERCÈ MARÇAL.
Ella està molt agraïda d'haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
La seva activitat vertebradora és l'escriptura. Durant molts anys ha escrit només peosia, la qual ha estat el seu esquelet intern. Potser escriure sempre té alguna cosa a veure amb la revolta, amb la mancança.
En el mirall dels seus versos i llibres li sedueix veure una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes.
Ella recorda a la tieta, una dona que li va llegar el sentit de la autonomia, de la individualitat i de la solidaritat conjugades en femení.
A la seva mare li deu el sentit, la riquesa de la llengua i el cant.
I al seu pare l'estímul cap a la cultura.

MONTSERRAT ROIG
Anima farandulera



Va ser una de les veus literàries més personals del seu temps, una periodista arriscada i compromesa. Icona de la cultura en català entre els principis dels setanta i els Jocs Olímpics. Estimada i envejada a parts iguals, llàstima que la seva flama es va extingir massa aviat, només tenia quaranta-cinc anys quan va morir.
En el programa M de Roig es commemora un viatge per l’univers de l’escriptora a través del teatre.
Cal destacar la seva època literària dels anys setanta. Es va conèixer com autora compromesa amb la cultura catalana i el feminisme.
Títols tan coneguts com:
“Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen” (Premi Víctor Català 1970)
“Ramona adéu” (1972)
“El temps de les cireres” (Premi St. Jordi 1976)
“L’hora violeta” (1980)
En aquestes quatre novel·les la Montserrat Roig descriu les relacions entre les dones, els rols socials que les hi adjudiquen, la sexualitat femenina, les relacions de poder entre els sexes, etc.
La seva militància a la política catalanista i d’esquerres li va portar a publicar:
“Els catalans als camps nazis” (Premi Crítica Serra d’or 1977) un dels seus grans èxits.
També va col·laborar fent entrevistes pels diaris i la televisió, que posteriorment s’han publicat com a recopilatoris.

Morir a Ravensbruck

Baixa el fitxer adjunt original

MORIR A RAVENSBRÜCK
El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint
El seu plany es perd per sempre.
El camp era un glop de nit
Al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.
La Coloma que la sent
A poc a poc s’hi arrossega.
Diu mestres l’estreny ben fort
dolços mots a cau d’orella.
El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny...
Així canta la Marina Rossell a les dones que les van portar a Ravensbrück, camp d’extermini internacional per a dones.
Després de llargs mesos de presó, de tortures viscudes en uns terribles interrogatoris i els cinc corresponents dies de viatge amb tren, s’arribava a la mort. En uns minuts la boca de l’infern de Ravensbrück tancaria les portes i s’apoderaria amb el seu engranatge fatal de dones heroiques que aviat serien cendres.
A Ravensbrück els carrers eren negres, les barraques verd fosc amb sostres negres, el cel de plom amb innumerables corbs atrets per l’olor a carn cremada. Per la xemeneia dels quatre forns crematoris sortia una gran fumarada i flamarades de mil colors. Ja no hi havia escapatòria era el final després de lluitar per sobreviure i perdre-ho tot.

ÍTACA

Hi ha dues cançons molt significatives del Lluís Llach que ens van marcar la nostra vida en els últims anys de la dictadura, per mi van ser L’estaca i Ítaca. Com que moltes companyes volen parlar de L’estaca jo ho faré d’Ítaca.

Segons la mitologia grega, Ulisses va conquerir Troia mitjançant el famós cavall de fusta ple de soldats perquè la ciutat era murallada i no havia un altre forma d’entrar-hi. Després amb tots el seus guerrers cansats però victoriosos de la batalla guanyada volien tornar al seu país el qual era Ítaca. El viatge va ser molt accidentat ple de contratemps, aventures, penúries i mai acabaven d’arribar conten les llegendes que van trigar uns deu anys.

Per això el nostre país per arribar a la independència ha de fer aquest camí cap a Ítaca i pregar que sigui llarg ple d’aventures i de coneixences. Sempre hem de dur al cor la idea d’Ítaca i arribar-hi, és el nostre destí, però no forçar gens la travessia. És preferible que duri molts anys, siguem vells quan fondegem l’illa i rics de tot el que haurem guanyat fent el camí sense esperar d’obtenir més riqueses. Ítaca ja ens ha donat el bell viatge, sense ella no hauríem sortit i si la trobem pobra, no es que Ítaca ens hagi enganyat... Savis com ens hem fet, sabrem el que volen dir les Itaques.

Quin text se’m posa la pell de gallina... i com t’arriba al cor!